Nora Vendrell

Lluna nova

Autora: Stephenie Meyer

Editorial: Alfaguaria

Pàg. 12: “Era una veu que hauria reconegut en qualsevol lloc i a la qual també hauria respost, tant si hagués estat desperta com adormida... o, segurament, fins i tot morta. La veu per la qual hauria caminat entre les flames o, dit d’una forma menys dramàtica, per la qual m’amarava cada dia en la freda i perenne pluja.”

Pàg. 23: “El cap ja em donava voltes quan se’m va acostar encara més i va prémer els seus llavis gèlids contra els meus. Tal com volia, sens dubte, vaig oblidar-me de les preocupacions i em vaig concentrar en recordar com havia de respirar.”

Pàg. 78: “El seu rastre havia desaparegut instantàniament. Tot i que no hi havia petjades i les fulles tornaven a estar quietes, vaig seguir endavant sense pensar. No podia fer res més. Havia de tirar endavant. Si deixava de buscar-lo, s’hauria acabat tot. L’amor, la vida, el sentit... tot.”

Pàg. 99: “El temps passa. Fins i tot quan sembla impossible. Fins i tot quan cada segon que marca la broca dels minuts fa mal com quan el pols batega sota un morat. Transcorre desigual, entre estranyes batzegades i arrossegada calma, però va passant. Fins i tot per a mi.”

Pàg. 118: “Vaig sospirar alleujada. Era aquella ira el que volia sentir, una prova falsa i inventada que li importava, un dubtós regal del meu subconscient.”

Pàg. 443: “Aquells últims set mesos ja no significaven res. Les seves paraules al bosc havien perdut el sentit. I tampoc m’importava que no em volgués. Per molts anys que visqués, no voldria a ningú més que ell.”

Pàg. 444: “Era molt estrany, perquè sabia que tots dos estàvem en perill de mort però, tot i així, em sentia bé. Sencera. Sentia com el cor em bategava amb força al pit i que la sang em tornava a recórrer, bullent i veloç, per les venes. Els pulmons se m’omplien de la dolça essència que exhalava la seva pell. Era com si no hagués tingut mai cap forat al pit.”

Pàg. 495: “Quina importància tenia el que hauria d’enfrontar més tard? Cada segon que passava amb mi, tan a prop, amb el seu rostre immaculat lluint amb la tènue llum dels números del despertador, era preciós i no l’havia de malgastar.”

Pàg. 197: “No volia ser una font de culpabilitat i angoixa en la seva vida. Havia de ser feliç, fos quin fos el preu que jo hagués de pagar.”

Pàg. 501: “Et vaig mentir per salvar-te i no va sortir bé. Em sap greu. Però com em vares poder creure? Després dels milers de vegades que t’havia dit que t’estimava, com vares permetre que una sola paraula trenqués la fe que tenies en mi? “

Pàg. 503: “Llavors, va prémer els seus llavis contra els meus i no m’hi vaig poder resistir. NO perquè fos milers de vegades més fort que jo, sinó perquè la meva voluntat es va fer miques en el precís moment que els nostres llavis en varen trobar.”

Pàg. 510: “Va somriure mentre me’l mirava amb recel. Potser no era l’única que estava boja.”